dissabte, 19 de setembre de 2015

Víctor Clemente Mellado, un senyor de Valldoreix

L'empresari tèxtil i urbanístic Joan Borràs i Puig (1863 - Valldoreix, 1927) havia comprat la finca de Can Llunell, un dels masos més importants de Valldoreix i de l'antic municipi de Canals. Amb l'arribada del ferrocarril elèctric a Sant Cugat l'any 1917, va veure la possibilitat de desenvolupar urbanísticament Valldoreix. Va fundar  i presidir l’empresa Urbanizaciones, S.A. l'any 1918.  El seus fills continuaren la urbanització Borràs després de 1927 i impulsaren la urbanització Mirasol de Valldoreix, un cop finalitzada la Guerra Civil. La masia la reformà amb la construcció d'un nou edifici adossat encarregat a l'arquitecte Lluís Corratgé i Torrent.



Per tal de facilitar la venda de terrenys i la urbanització, la família Borràs intentà dotar de serveis la zona de Can Llunell. Portà aigua corrent des de la Mina Berta i creà una zona d'esbarjo al costat de la masia, amb el Casino i una pista de tennis. A prop, a la Gran Via Jardí, avui carrer Alcalde Escayola,inauguraren l'any 1928 la primera botiga de Valldoreix, gestionada per l'empresa Catalunya Llaminera. Durant els anys trenta la botiga anà canviant de botiguers, i després de la guerra tampoc durava temps cap botiguer.
L'any 1945, Manel Borràs, propietari de l'establiment oferí a Víctor Clemente Mellado la possibilitat de fer-se càrrec de la botiga. El Sr. Clemente s'havia instal·lat a Valldoreix l'any 1940, a unes dependències de la botiga Casa Mellado, propietat del seu oncle Florencio Mellado Ibar.



Amb el temps el Sr. Clemente comprà la botiga i amb l'ajut de tota la família, en especial de la seva esposa, la Sra. Feli, la va anar ampliant amb altres comerços. A un costat de la botiga obrí un bar-restaurant i a l'altra banda una peixateria i una carnisseria. Amb els anys, la botiga la regentà el seu fill Víctor i el restaurant la seva filla Cristina. L'any 1953 instal·là a l'altra banda del passeig del Nard una bolera americana amb sis pistes de joc. La botiga encara funciona, regentat ara per la família De Miguel i és el comerç en funcionament més antic de Valldoreix.




El Sr. Víctor Clemente Mellado (Casetas. Saragossa,1911 - Valldoreix, 1987) va ser una de les persones més importants de la societat valldoreixenca dels anys 50 a 80. Va ser Vocal de l'Associació de Propietaris de Valldoreix i delegat al Barri de l'Assumpció.  En la implantació i desenvolupament de Creu Roja Valldoreix va jugar un paper cabdal al costat del Sr. Josep Mª Martí Gras. Ja des del mateix 1963, any de creació de Creu Roja Valldoreix va ser Cap de la Brigada de Socors de Creu Roja Valldoreix. L'any 1980 va ser nomenat  President de la Creu Roja Valldoreix, càrrec que ocupà fins el 1981. Per la seva dedicació va ser  Condecorat amb la medalla Henry Dunant i la d’argent de Creu Roja. També va ser temptat a ocupar l'alcaldia de Valldoreix, proposta que rebutjà, preferint treballar per Valldoreix des de les seves responsabilitats a la Brigada de Creu Roja. Va ser un enamorat de Valldoreix i de Creu Roja.

El cementiri de Valldoreix

Durant l'Edat Mitjana el cementiri estava situat a llevant i al sud del temple parroquial, al voltant de l'absis romànic. Més tard, ja en època moderna el cementiri ocupava tot el pati de la porta principal de l'església. A banda i banda del camí d'entrada al temple hi havia nínxols i tombes. L'any 1919, el rector Mn. Josep Castellà i Casarramona (1882-1936) va pensar en fer un cementiri nou. Aquest nou cementiri es construí al Camí Ral de Rubí a Barcelona, l'actual Passeig de Rubí. El terreny era propietat de Tomàs Musella i Castañé (1879-1937) i la construcció dels nínxols va anar a càrrec del mateix Musella. Aquest cementiri va ser efímer, donat que la nova ubicació no afavoria la venda de parcel·les dels promotors urbanístics. El 10 de juny de 1919 s'hi va enterrar un nen de dotze dies, Benet Lluch i Mas, fill de Frederic i d'Adelaida, de Ca n'Enric. Les autoritats santcugatenques, forçades per la pressió dels promotors, van obligar l'exhumació del cadàver i el seu trasllat al cementiri parroquial. El terreny del cementiri va ser venut per 650 duros al promotor Josep Mañé Montserrat. Aquest el vengué a parts iguals a les famílies Mateu Rubió i Calvet Planas.

L'any 1924 es decidí millorar el cementiri antic i treure els nínxols vells i atrotinats que hi havia davant l'església. Es construïren nínxols a la façana sud del temple i es va fer un portal independent. De fet no es traslladaren totes les tombes, algunes, les que estaven a nivell de terra es deixaren in situ. A les excavacions arqueològiques de l'any 2000, aparegueren algunes sepultures i part d'aquests nínxols antics.
El nou cementiri tenia 6 metres d'amplada i 3 de llargada i era de forma regular de cap a cap. La família Majó va donar un tros de terra per tal de poder allargar-lo i eixamplar-lo fins la placeta.
El ple de l’Ajuntament de Sant Cugat, seguint el decret de juny de 1931  del govern de la República Espanyola, va aprovar la secularització dels cementiris el 9 de desembre de 1931 i fixà la data del  3 de gener de 1932 per fer la cerimònia de secularització del cementiri de Sant Cugat. Aquest acord va provocar la protesta dels catòlics. Seguint la mateixa instrucció, el cementiri de Valldoreix va ser secularitzat el 28 de febrer del mateix any sense incidents.


Des de l'any 1919 al cementiri de Valldoreix ningú és enterrat a terra i tan sols són  enterrats els membres de les antigues famílies propietàries de nínxols. 

divendres, 18 de setembre de 2015

El Convent Santjoanista de Valldoreix

Les monges santjoanistes és el nom popular de l'orde monàstic femení que ha rebut diferents noms al llarg de la seva història: Comanadores de Sant Joan de Jerusalem, Hospitaleres, Comanadores Santjoanistes o Monges de l'Orde de Malta. És la branca femenina de l'orde militar de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, avui Orde de Malta.
És un orde contemplatiu i té el seu origen en un grup de dones pietoses que, imitant la tasca dels cavallers de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, s'encarregaven d'atendre les pelegrines malaltes que arribaven a Terra Santa, a l'hospital de Santa Maria Magdalena de Jerusalem.
L'origen de l'orde actual és al primer monestir de monges santjoanistes de Sixena de (Villanueva de Sigena, Osca), fundat el 1188 per la reina d'Aragó Sança de Castella i de Polònia, esposa del rei Alfons, el Trobador i mare del rei Pere, el Catòlic.  El 1191 es fundà la comunitat de Sant Joan de Cervera, comunitat traslladada el 1264 a Alguaire. Aquest monestir  havia estat fundat el 1250. L'any 1699 el monestir es traslladat al de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona, a l’antic palau del gran priorat, on residiren fins la desamortització de 1835. Entre el 1860 i el 1977 les monges santjoanistes van estar al convent de Sant Gervasi de Cassoles.
L'any 1976 es crea el convent de Valldoreix  amb la comunitat de 18 monges traslladada de Barcelona. L'edifici  era obra de l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, 1925). Aquesta comunitat s'ampliarà amb les monges de la casa mare de Sixena que vingueren a Valldoreix l'any 1980.
El convent va ser inaugurat el diumenge 23 de maig de 1976 pel cardenal-arquebisbe de Barcelona, monsenyor Narcís Jubany i Arnau (1913-1996); el comanador de l'Orde de Malta; l'alcalde de Sant Cugat,Francesc de Paula Llatjós i García (1924-2005), l'alcalde de Valldoreix, Josep Maria Coll i Médico (1912-1982); el marquès de Villalonga, José de Fontcuberta y Casanova ( + 1991);  el comte de Santa Maria de Sants, José Antonio de Albert Muntadas (1910-1990) i el rector de Sant Cebrià de Valldoreix, Mn. Joan Gustems (1904-1994).
La manca de vocacions santjoanistes va fer que les tres monges del monestir  de Zamora i les set del monestir de Salinas de Añana (Araba) formessin, en aquest monestir, l'última comunitat a Espanya, a les que s'incorporaren l'any 2007 les monges de Valldoreix. Actualment el convent és el Seminari Diocesà del bisbat de Terrassa.

Els anys 1983, 1992 i 1994 la comunitat de Sixena, ja resident a Valldoreix,  va vendre a la Generalitat de Catalunya 97 peces del seu patrimoni artístic, que va ser dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i al Museu de Lleida. En l'actualitat aquestes vendes són motiu d'un tens litigi entre l'ajuntament de Villanueva de Sigena i el Gobierno de Aragón, d'una banda i la Generalitat de Catalunya de l'altra.

diumenge, 22 de març de 2015

La Guerra de Successió a Valldoreix


L'any 1699 sota el rectorat de Mn. Pere Màrtir Serdà l'església parroquial de Valldoreix  s'allargava, enderrocant l'àbsis romànic. Per tal de decorar l'altar major s'encarregà un retaule a l'escultor Joan Vila; Mn. Serdà però no veié el retaule, donat que morí l'11 de juliol de 1703. En el seu testament deixà 40 lliures per al retaule. L'11 de setembre de 1703 prenia possessió com a rector Mn. Francesc Vila de Prat i Saleta, notari de la Cúria Eclesiàstica. L'any 1709 s'acabà el retaule, però no es va poder daurar, tot i així va costar 400 lliures. El 3 de setembre de 1710 Mn. Vila passà com a beneficiat de Santa Maria del Mar a Barcelona.  La nit del 31 de desembre de 1710 prenia possessió com a rector de la parròquia, Mn. Pere Joan Dalmau i Paret (Girona 31.3.1676 - l'Ametlla del Vallès  14.6.1740).
Durant els anys de la Guerra de Successió, l'església de Valldoreix va experimentar una profunda transformació i es va fer, a més del retaule de l'altar major, el retaule de la Candelera. Aquest retaule el va fer també l'escultor Joan Vila, amb un cost de 85 lliures. Per tal de pagar-ho, Mn. Dalmau va vendre dues corones d'argent.




Mn. Dalmau va ser testimoni privilegiat dels desastres de la Guerra de Successió a Valldoreix (1702-1715) i deixà les seves impressions en els seus sermons.
Aprofitant l'explicació de les sagrades escriptures justificava la resistència: "lícita és la guerra en defensa de la pàtria, en defensa de la llibertat y privilegis de sos antepassats, encara que sia en contra de son rey; la raó es perque la defensa és natural, y primerament és mirar per la pàtria que per lo rey quan est tira a destruir la pàtria". 
Sobre el setge de Barcelona diu: "I ho experimentam, per desgràcia, ab tants sacos (saquejos), cremas de vilas, llochs y casas que fa el exèrcit que des de lo dia 25 de juliol de l'any passat (1713) té lo siti a la ciutat de Barcelona".






El Valldoreix de la Guerra de successió tenia uns 220 habitants. Les cases més importants eren Can Monmany, Can Barba, Can Major, Can Bartralot (actual Mas Fusté), Can Cadena, Can Trabal, Can Cussó i Can Busquets.
Algunes de les cases de Valldoreix patiren l'assalt de les tropes castellanes, causant la mort de dos homes a Can Carbonell, actual Can Boba: "A 24 de abril de 1714, Bartomeu Cuyas, pages en la casa de Benet Carbonell, per lo contratemps de la guerra no rebe ningun sagrament, per los castellans anant a robar sa casa de dit Carbonell lo mataren". I "A 24 de abril de 1714, Feliciano Carbonell, lo mataren los castellans en sa casa juntament ab lo quondam Bartomeu Cuÿas."
Durant el mes d'agost de 1714, diversos regiments dels exèrcits austriacista i borbònic es desplaçaren pel camí que anava paral·lel a la riera de Rubí, dins el municipi de Canals. Entre les tropes austriacistes desplaçades hem de fer esment del Regiment d'infanteria Mitjans, format per uns 300 fusellers i comandat pel valldoreixenc Francesc Busquets i  Pujol (Valldoreix, 1672 - Viena, Austria, 1734).
Algunes cases, com la Casa Càncer, més tard Can Picanyol foren confiscades com a conseqüència de l'ordre de 1713 del superintendent José Patiño, per no estar sotmeses al rei Felip V i com a conseqüència de la repressió, el 1715 la Casa Rubió estava tancada.


dimarts, 1 de juliol de 2014

Valldoreix per Jordi Sunyer


Us recomano aquest article de l'amic Jordi:

"Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’obrir amb quatre apunts històrics el primer cicle de concerts al Castell de Canals a Valldoreix. La vetllada fou d’un encant delicadíssim i un luxe pels qui vàrem assistir.  Hi vaig participar com a representant del Centre d’Estudis de Valldoreix (Valldaurex), una organització que agita culturalment la seva vila..."

http://senyorsunyer.wordpress.com/2014/06/30/valldoreix/

Sons mediterranis al Castell de Canals



L’àrea de cultura de l’EMD de Valldoreix ha organitzat aquest mes de juny el 1r Cicle de Concerts al Castell de Canals
El cicle es va iniciar dissabte 7 amb l’actuació de l’Orquestra de cambra de Terrassa 48. Es van interpretar obres de l’eslovac Peter Breiner, del britànic Elvis Costello i del japonès Takashi Yoshimatsu.

Abans de començar el primer concert del cicle, l’historiador de Valldaurex Centre d’Estudis de Valldoreix, Jordi Sunyer, va fer una breu explicació del context històric i arqueològic del Castell de Canals.

El dissabte 21 de juny, la primera nit de l’estiu, tenia lloc el segon i darrer concert al castell de Canals. Aquest cop la cita era amb la cantant algueresa Franca Masu. Mentre s’esperava la cantant, el selecte grup d’assistents va poder prendre una copa de cava, dialogar i contemplar en una magnífica tarda-nit les restes del castell. Amb puntualitat mediterrània va començar el concert de Franca Masu acompanyada d’un quartet italo-català amb Fausto Beccalossi, Eduard Iniesta, Salvatore Maltana i Roger Soler.



El concert de Franca Masu va ser una invitació al viatge pel Mediterrani, amb una gran varietat de registres de veu i amb cançons cantades en català, sard i italià. Les seves cançons transitaven per les harmonies gregues, els fados d’Alfama, el flamenc o melodies que recordaven la mallorquina Maria del Mar Bonet, tot un desplegament de l’herència mediterrània de la qual es nodreix Franca Masu. El selecte públic assistent va poder navegar per una Mediterrània que en altres temps formava una unitat política, una mar interior solcada per vaixells que comunicaven i unien una i altra riba. Malauradament, alguns desencontres històrics van ser la creació d'una fossa de recel, en alguns casos d'odi, que va separar les ribes de la Mediterrània. Un desencontre que genera drames com els naufragis de Lampedusa.

Franca Masu es va convertir per una nit, en la senyora del castell de Canals, des del s.XIII, quan Adelaida de Canals dominava aquestes terres i el seu castell, no hi havia hagut una gran dama al castell. Els sons de la mediterrània van tornar al castell de Canals per una nit, vuit segles després que Pere de Canals i altres familiars d’Adelaida expliquessin les seves aventures com a part de les expedicions catalanes per la mediterrània. 


Les restes del castell han estat un marc incomparable per acollir un cicle de concerts i l’encert de l’àrea de cultura de l’EMD ha estat saber trobar un nou espai escènic que alhora fomenta la música i el patrimoni. Tot un èxit.